La
relectura d'aquest llibre d'André Compte-Sponville, "La felicitat
desesperadament", em recorda aspectes de l'enfoc gestàltic que
utilitzo en teràpia.
Emprant
algunes paraules de l'autor, perseguir la felicitat és la pitjor
manera d'aconseguir-la. Precisament, ens trobem separats de la
felicitat per la mateixa esperança que la persegueix.
Esperar
acostuma a anar de la mà de la por. De la por de no aconseguir el
que estem esperant per ser feliços. I ser feliç ho vivim com
una mena d'exigència que acostumem a penjar del futur: Quan sigui,
quan tingui, quan aconsegueixi...
A
teràpia, la tasca que propiciem és sovint la d'enfocar el que és
real, fer espai a allò que falta, al buit que deixa l'objecte del
desig. Aquesta és una manera d'anar aprenent el difícil art de
viure en lloc d'esperar viure.
Només
tindrem una felicitat proporcional a la des-esperació que
siguem capaços de travessar. La saviesa és això exactament: La
felicitat, des-esperadament.
Altament
recomanable!
