Aquest tema de l’amor és com a mínim complicat, relliscós. Em refereixo a l’amor envers un mateix, dels límits, de la llibertat de triar i de generar l’espai intern per permetre que les coses canviïn. Parlo de disposar del temps necessari per esbrinar què sento-què vull més enllà del que se’m demana, per decidir lliurement. I també del conreu de la saviesa interior, perquè sí, perquè m’ho mereixo.
La Pema Chodron explica que els processos de transformació només comencen quan som capaços de relaxar-nos amb nosaltres mateixos. Quan ens relacionem amb aquest que sóc jo sense moralitzar, sense duresa ni enganys. Voler desprendre’ns de patrons mentals perjudicials sense aquest amor envers un mateix és una autoagressió.
Quan ens titllen d’egoistes, això ens paralitza. Aquesta paraula té el poder d’anular-nos moltes vegades. En algun lloc malentenc que egoista vol dir que em situo jo primer que l’altre i que això no ho puc fer.
I, no obstant, és impossible comprendre què li passa a l’altre, permetre’l ser i respectar-lo, és a dir, estimar-lo si no sento amor per mi mateix. Si no disposo de la mesura pròpia de com és l’acceptació més o menys serena de les meves dificultats. La resta de situacions en què parlem d’amor acostumen a ser d’amor basat en la necessitat, l’interès, la dependència...
Avui explicaré com, des de l’alimentació, podem ajudar-nos a ser més amorosos amb nosaltres mateixos. Tots sabem que, quan això passa, la vida també es torna més amable...
El primer punt és estimar-nos suficient com per menjar amb el temps necessari, aliments de qualitat cuinats amb amor. Molts em direu que això és massa. Que no teniu temps. Que suposa un malbaratament del minuts disponibles!
Prestar atenció al que mengem i bevem, així com a la manera en què ho fem, ens proporciona arrelament, i això alimenta no tan sols el nostre cos i la nostra ment sinó també el benestar del nostre món per les generacions futures.
Quan dediquem temps a preparar àpats que ens nodreixen tenint en compte les nostres necessitats com a organisme, això és un acte d’amor. M’escolto i reacciono a les meves necessitats. De vegades, fins i tot podem agrair els aliments de què disposem. Ens adonem que molts avantpassats nostres mai hagueren somniat disposar d’aquest plat de verdures acolorides. L’agraïment és sanador.
Després, ens donem temps per mastegar. El procés de masticació allibera l’enzim ptialina que facilita la digestió i genera estabilitat emocional, relaxació, satisfacció i claredat mental... Quan ho faig, em sento més serena, més satisfeta. He generat unes unces més d’amor envers mi mateixa...
La dolçor també és un aspecte important. Segons la medicina xinesa, el gust dolç nodreix la melsa, el pàncrees i l’estomac. Aquest òrgans es troben en el xacra del plexe solar o centre vegetatiu. La funció d’aquest xacra és supervisar les funcions essencials en què es basa la vida del organisme. Això inclou no només la vida biològica sinó també l’àmbit de l’ego i és on la funció vegetativa es confon amb la emotiva. Existeixen moltes interferències entre la gratificació afectiva i la alimentació. Precisament, un exercici de poder ben entès i una voluntat al nostre servei són símptomes d’un bon funcionament d’aquest xacra.
Hauríem de cuinar de manera que hi hagués dolçor en cada àpat que fem. Però no em refereixo a sucres refinats ni a begudes gasoses ni a brioxeria industrial. No, aquest tipus de sucre complica la situació perquè genera dependència i ens torna ansiosos. Els sucres influeixen al cervell; la hiperglucèmia promou un efecte de dispersió i desorientació. Tot això sense comptar amb l’acidificació que produeix en el cos i tot el que això comporta a nivell de salut.
I que quin dolç parlo, doncs? Em refereixo a nodrir-nos amb aliments complerts que disposen de dolçor natural. És a dir, de verdures cuinades amb temps i varietat de colors, de la dolçor natural dels cereals integrals, de les melasses d’arròs i els sucs concentrats de fruita, dels preparats casolans amb fruites naturals de l’estació...
D’aquesta manera, mica en mica, anem generant un marc físic de serenor natural. El desig de dolç va disminuint amb el temps i les emocions troben una base física que contribueix a generar un espai de confiança i estabilitat interna. Des d’aquí podem treballar millor amb elles.
Moltes vegades, davant d’emocions relacionades amb la tristesa, el desànim o el desempar tendim a desitjar làctics, sucre o aliments dolços. Aquests aliments proporcionen una primera sensació d’afectivitat i calidesa que acostumem a relacionar amb la infantesa i que pot funcionar com una tapadora energètica. Aquests aliments, passats els primers moments d’excitació provoquen un efecte rebot que accentua l’estat inicial, i a més creen dependència. Persones amb tendències depressives milloren significativament disminuint aquests aliments de la seva dieta i encetant una transició envers una ingesta de dolços de qualitat.
I ja per acabar, deixeu-me recordar l’aspecte de la responsabilitat, tant important en l’entorn de la Gestalt: Si no aprenem a cuidar de nosaltres mateixos no ho farà ningú més. Si ens fem càrrec de que sabem millor que ningú el que necessitem, això disminuirà la nostra dependència. Aleshores la nostra autoestima i llibertat es faran cada cop més grans.
