Quan s'acosta el solstici, alguna cosa en l'ambient em recorda que és
moment d'aturar-me, de regalar-li unes hores buides a la meva agenda farcida de
compromisos i qüestionar-me què estic fent, qui governa la meva vida i si és
vigent el camí que estic caminant o no.
Amb el temps, he anat aprenent una actitud bàsica per parlar-me en
aquestes ocasions, una actitud que vol ser sincera i afectuosa amb aquesta
altra jo exigent que sovint m'acompanya. És possible que el que veig no
m'agradi i moltes vegades em sento impotent per canviar res. Aleshores em
recordo que sóc limitada i intento fer les paus per enèsima vegada mi mateixa.
En altres ocasions, tinc la sort d'adonar-me que ja no estic còmoda amb
determinades creences o fins i tot que em ve de gust deixar anar un costum
antic com si fos un vestit que ja no em queda bé... Pot passar, de sobte, que
on veia únicament dues opcions contraposades davant un problema, ha crescut un
insospitat camp de margarides. Trobo aliances, em xiuxiuejo ajudes, descobreixo
camins...
Aquest proper solstici d'estiu serà el primer que celebri a Collbató.
En Javier Velasco vindrà a l'Alzina i amb la seva música confio poder afluixar
algunes de les defenses que sovint m'empresonen i potser obrir una petita esquerda
en algun dels meus habituals bloquejos. Escriuré en un paper algunes de les
moltes coses que ja no em serveixen, allò que m'ha quedat petit o fa una certa
pudor de socarrim a la meva vida i ho cremaré al foc del solstici agraint el
temps que hem compartit.
Després, amb energia renovada, miraré els companys de viatge, agafaré
de nou la motxilla que he triat i seguiré endavant, més lleugera, amb aquesta
actitud encuriosida per descobrir el que la vida va portant.
