D'incendis i gratitud

Ja me n'havia adonat que, des què ens vam traslladar a Collbató, la vida sembla més viva. A l'hivern, el fred és més punyent i a la primavera les flors són infinitament més boniques i oloroses. El cel és ple d'estrelles a les nits i les verdures són de l'hort del veí amb tot el que això comporta. Quan és època d'albercocs o de bledes, algú te'n ofereix quan surts al carrer i els ocells semblen haver aprés un munt de cants que no coneixíem...
Aquests dos darrers dies se m'ha fet ben palès que els incendis tampoc són els mateixos que quan els seguia des de la gran ciutat. Els bombers deixen de ser un cos administratiu anònim per transformar-se en cares conegudes d'amics, veïns i familiars que assumeixen un risc i lluiten no només amb el foc sinó també amb el cansament, el desànim i la son. Són capaços de postposar els assumptes personals i emergir en aquest ens col·lectiu que prioritza protegir el patrimoni de tots.
Éreu molts en la gestió d'aquest incendi; alguns de coneguts, familiars i amics. Fent gestió, carregant amb mànegues, acollint persones, conduint camions, muntant lliteres, construint tallafocs o fent uns entrepans...
Per desfer aquest nus que encara se m'entrebanca a la gola, no se m'acut millor manera que expressar: Gracies, gràcies, gràcies! 

Fotografia : Iván Fernández.